Fotografies, fotògrafs, imatges, arxius, memòria…

Fotografiar a Moçambic (recordat i pensat al cap de 30 anys)

Amb en João Cardoso fotògraf de la CESP (Central Educació en Salut Pública del Ministeri de Salut) en matinar passejàvem amb la càmera per Costa do Sol a Maputo; les marees extraordinàries de l’Índic, els rastres que deixava la mar a l’arena en retirar-se, la llum de primera hora del matí… un paisatge Zen que completaven arrels, branques despullades i una filera de blocs de formigó clavats a la sorra; a l’horitzó el presidi de l’illa de Xefina; grans marees; les criatures que malvivien o sobrevivien al llarg del passeig d’arran de mar; el restaurant de Costa do Sol amb els seus propietaris grecs; les festes dels cooperants i la música; el pont i el barri dels pescadors amb les barques i les xarxes; els macacos i les termites; les cerimònies i els batejos religiosos amb immersió a l’aigua i espasmes al defora; els passejos en bicicleta; els passejos nocturns i els controls de la policia; els banys a la platja; els concerts al cafè-dàncing del Buzio, les nits estelades…

Costa do Sol era un recurs fàcil, accessible, a l’abast, estava allí mateix…; començaves al passeig marítim a la baixa de la ciutat de Maputo, fins una platja on s’hi anava a prendre banys, el sol, a jugar les criatures, a fer ritus religiosos, a pescar, a namorar (passejar els enamorats), i així en diferents transits d’escenari, fins arribar al restaurant de Costa do Sol; després del restaurant, un pont atrotinat superava una mena de torrent de desguàs dels aiguamolls interiors amb la platja i portava cap al barri dels pescadors, un paisatge de cases atrotinades però acolorides, barques que semblava que es tinguessis d’ensorrar o desballestar d’un moment a l’altra, xarxes apedaçades i pescadors i criatures, sempre criatures vestides amb parracs, somrients, saltant i jugant amb les coses més senzilles…

platja a Costa do Sol

Clica la imatge per obrir el quadern en una pestanya nova

També d’altres fotografies d’aquella època 1989, 1990, 1991, en diferents indrets del país; calia revelar-se un mateix els rodets i fer les copies en blanc i negre a casa o al laboratori del ministeri, l’Escola de Fotografia recolzada pels italians et revelava els rodets de diapositives, els marquets te’ls posaves tu i si t’entestaves en fer copies en paper en color, calia enviar-ho a Sudàfrica…

El que no tenia límit, com sempre i en qualsevol fotògraf, era i és la capacitat de veure, observar, enquadrar i disparar (o retindré a la clepsa) un instant, un moment, una història que un fos capaç de veure “tout suit” , més enllà de les càmeres i els materials disponibles !!