«There is a crack in everything, that’s how the light gets in»

(En tot hi ha alguna esquerda, així és com entra la llum)

Anthem, Leonard Cohen.

Una maqueta? No, un mapa.

El món, amb els seus patiments i injustícies, pot ser un indret fosc fins al punt que hi ha qui creu que l’infern és aquí mateix. Nèstor Pellicer, amb la seva obra, ens regala un manual de supervivència. 

Semblaria que quan tanquem els ulls tot es torna fosc i deixem de veure-hi. Però quan ja som en la foscor, tancar els ulls ens n’aïlla i passem a veure el món de les possibilitats infinites, igual que quan ens aïllem amb l’art, amb el joc o qualsevol altre ritual simbòlic. Si ens ha tocat transitar un món fosc, on l’empatia i la sensibilitat ens poden fer més infeliços, resulta que també tenim l’opció de fer una passa enrere i mirar el laberint des de fora, com si ens veiéssim a nosaltres mateixos dins una maqueta. I així trobar la sortida, o l’escletxa per on entra la llum. I llavors anar-hi.

Del Negre al Blanc, des del seu títol mateix, suggereix acció. Les obres que s’hi presenten ens fan pensar en personatges, o en moments d’una narració. Però el que relaciona aquestes escenes és més que una trama, o una història amb un significat literal. També podria semblar el guió per una performance, o per una animació en stop-motion, o fins i tot les cartes i el taulell d’un joc. I això vol dir que és l’espectador qui ha de reconstruir o imaginar tot allò que no ens mostren les imatges, jugar i trobar-hi un fil conductor. 

Del Negre al Blanc és un lloc, unes coordenades en un univers que és i no és aquest. Perquè no constitueix un espai tancat, no s’acaba en sí mateix. Proposa un punt de partida, una porta, una indicació vers aquesta escletxa de llum que ens pot salvar, si sabem travessar-la i habitar el món que trobem a l’altre costat.

Martí Pellicer Garcia

Creador visual i professor a l’Escola d’Art d’Olot

L’infern dels vius no és res per venir; n’hi ha un, el que ja existeix aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem estant junts. Hi ha dues maneres de patir-ho. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i tornar-se’n part fins al punt de deixar de veure’l. La segona és riscosa i exigeix ​​atenció i aprenentatge continus: cercar i saber qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer que duri, i deixar-hi espai.

Italo Calvino, de Les ciutats invisibles (1972)

Hem desaprès a veure la bellesa. El cervell humà ja només veu foscor, a causa de les imatges que imperen al nostre temps, les que ens mostren la televisió i les xarxes socials. Tot és horror, tot és negre. Ja ningú ens ensenya a veure la bellesa. És com anar al gimnàs i només exercitar un braç, deixant l’altre atrofiat. Això és el que ens ha passat. Jo defenso la idea d’exposar-se a la bellesa, l’art, la música, i recordar que el món no és pitjor que abans, que encara hi ha coses belles al nostre voltant. Al llibre hi ha un contrast permanent entre llums i ombres, perquè no es pot veure la llum sense foscor. Si encenc un llum en ple dia, no la veuràs. Però si ho faig en una habitació fosca, la cosa canvia. Cap vida no és meravellosa o terrible. Tenim el deure de veure el bonic.

Una reflexió de l’escriptorJean-Baptiste Andrea, en una entrevista a Babelia sobre el seu llibre: Veiller sur elle (06.2024) 

En mig de l’horror, un cant d’esperança; de la foscor i les tenebres, un raig de llum; del buit del silenci, un so, una musica, una paraula; de la xarxa que ens atrapa i del laberint, un camí, un forat, una porta de sortida; en mig del desert i la sequera, una gota o un doll d’aigua; en ple naufragi un salvavides, una ma que m’atrapa… Una petita flor neix al mig del res, una sortida, una esperança…

Nèstor Pellicer, del Negre al Blanc: una idea per a una exposició.