Gravats amb linòleum

Sempre m’han seduït els dibuixos, les imatges, les fotografies en blanc i negre. El contrast, l’explicació directe, immediata, fresca, potser amb matisos, però sense massa artifici.

M’atrau aquesta època immediatament anterior a la fotografia i el fotogravat en que la il·lustració de diaris, revistes i novel·les estava en mans d’un estol d’artistes i gravadors que interpretaven i plasmaven amb gran facilitat, creativitat i ofici, la realitat o la fabulació segons s’escaigués, en gravats sobre fusta, coure o zenc, acompanyant noticies, narracions i histories.

Son gravats fets sense massa elaboració, boixos concisos, directes, que amb quatre traços-traces de la gúbia transmetien una idea, una acció, un paisatge-lloc, una sordidesa o una fantasia…

A l’Escola del Treball on vaig estudiar (1958-1963) teníem una assignatura d’arts gràfiques i enquadernació en la que ens ensenyaren a il·luminar estampes-imatges impreses sobre paper blanc en tinta negre; eren boixos d’il·lustracions de llibres i publicacions antigues, però que ens causaren un gran impacte i també el goig d’acolorir-les.

En aquest sentit, des de mitjans dels anys 60 vaig començar a fer linòleum com una alternativa fàcil i accessible als gravats en boix, ho tenia a l’abast i era fàcil de reproduir amb una petita premsa vertical de premsar cartes que, antigament, es trobaven a molts despatxos i oficines.

Vaig fer els primers gravats amb retalls de linòleum i gúbies que hi havia per casa, amb consells del meu pare que em foren de gran utilitat. En aquests primers linòleums de final dels anys seixanta del segle passat convivien l’expressió figurativa vinculada a la realitat que aleshores vivíem, amb temes més simbolistes i conceptuals lligats a la poesia pròpia o d’altres.

El pas per l’Escola de les Arts del Llibre el 1969-70, amb el mestratge dels professors Jaume Coscolla i Maria Josepa Colom, així com la primera exposició de gravat al Cercle Artístic de Sant Lluc, acabaren de conformar el meu interès pel gravat en les seves diferents tècniques i expressions.

En traslladar-me a Eivissa i treballar al taller Ibograf de la Galeria Van der Voort o muntar el meu taller Papers i Gravats (1974-1986), em facilità dur a terme una obra pròpia en la que transitava des del gravat de tradició “il·lustradora” de lloc i de situacions, fins el més literari, poètic i conceptual.

En tots els cassos, malgrat que vaig treballar amb aiguaforts, aiguatinta i resines, litografia amb pedra o serigrafia, el linòleum sempre roman com un recurs a l’abast que m’acompanya per totes les geografies per les que discorro.

Malgrat el pas dels anys, canvis de llocs i de tallers, en donar una ullada als meus gravats i linòleums des de l’inici fins als darrers presentats en l’exposició Grafika Miksajo a les Cotxeres de Sants (febrer 2022), hi ha una línia de connexió, un fil d’enllaç entre uns i altres, al marge d’allò que puguin o pretenguin representar. Més enllà del propi autor !!

A part dels meus gravats, boixos, linòleums, dibuixos que podien tenir l’empremta d’aquesta forma d’expressió, d’aquest blanc i negre que sempre m’ha captivat, han anat bastint com un museu imaginari en el que s’hi reuneixen autors i artistes d’allò més divers, però als que admiro amb entusiasme: il·lustradors de col·leccions emblemàtiques com Le livre de demain al Paris d’entreguerres del segle passat, amb gravadors notables; els boixos de la impremta Guasp que funcionà del 1579 fins el 1958, amb temàtica religiosa, geogràfica, històrica, astrològica i heràldica; les il·lustracions i els dibuixos d’autors com el Frans Masereel i l’Hèlios Gómez, autèntiques novel·les gràfiques “avant la lettre”; els goigs de sants i marededéus amb el seu boix; tot el món dels ex-libris; així com gravadors japonesos o dibuixants de còmic que han utilitzat amb encert aquest joc que els ha proporcionat la imatge en blanc i negre, l’expressivitat de la ploma i la tinta xinesa, del boix i del linòleum.